Dia de la malària

El 25 d’abril és el dia mundial de la malària.

Tot i que a Kimlea no hi ha una gran incidència (pel fred i l’altitud no és una zona propensa als mosquits), no deixa de ser endèmica a Kenya.

La lluita contra la malària és difícil en sí, i complicada a més per discrepàncies científiques, mèdiques, polítiques, financeres, informatives… Es podria resumir que la lluita té tres grans fronts: aconseguir una vacuna eficaç; evitar les picadures de mosquits (per ara, a base de mosquiteres i repel·lents); aconseguir medicaments per tractar la malaltia sense provocar resistències i minimitzant els efectes secundaris. I tot de forma barata perquè s’ho puguin permetre primer els governs i després els habitants dels països afectats.

És un tema difícil, diem, però en el qual cal treballar no només pels possibles afectats, sinó també amb ells. Fa poc sortia una entrevista a la contra de la Vanguardia on l’entrevistat, que treballa per la Fundació dels Gates, recordava que en una ocasió havien donat milers de mosquiteres blanques… en un país on el blanc era el color del dol i per tant ningú no les havia fet servir.

Un Anopheles en acció

Resum de Kimlea 07

Des de la Fundació Montblanc han passat a vídeo el powerpoint que van preparar l’Alba i la Cristina. El podeu veure a youtube, però us el copiem aquí sota. Permet fer-se càrrec força bé de tot el que vam fer a l’estiu (encara que no es veu massa bé).

Programa contra la SIDA

Googlejant Kimlea sempre es troben coses noves. En aquest cas, és un PDF d’un programa presentat per Kianda Foundation a una entitat sueca, Mälarföreningen. És un projecte de lluita contra la SIDA enfocat a les dones i noies de les plantacions. El PDF sencer el podeu trobar aquí. Tot i que no posa la data, té informació d’interès. Copiem algun paràgraf, que permet fer-se la idea de com estan les coses:

Sobre l’actitud davant VIH/SIDA:

Kimlea now seeks to increase Aids Awareness and Prevention through its programmes in the school and its surrounding areas. The villagers have peculiar theories about Aids, and many are uncertain as to its causes and effects. Some think that it is a curse by an enemy or the wrath of the ancestors. By offering a dear sacrifice to the spirits, one can be cured. Many have been exploited for being ignorant at the expense of their families. Due to these theories, families neglect those members with Aids out of fear of bewitchment. Their families and communities disown the patients, and most die soon after diagnosis.

There is therefore need to educate the masses on how the disease is contracted and how to care for the sick so as to prolong their lives. Though the government is very concerned about this issue, it lacks the economic means to address this problem. It therefore depends on other players within the economy to carry out this campaign especially because they are familiar with the needs at the grass-root level and can therefore address the problems extensively. Also, the government is viewed with suspicion due to misappropriation of funds, thus other players are given this task that is primarily the responsibility of the government.

Algunes de les dificultats que s’han trobat:

Women run over 50% of the families living within this area, just as Teresia does. She is a mother of five children, and among them is Mercy, now a second year student at Kimlea. Teresia attends the adult literacy classes in Kimlea’s Outreach Programme. Teresia was born in the tea estate 35 years ago. She got married to a neighbor in the village and both worked in the plantations. Life got a bit too tough after their third child was born, so her husband decided to go to the city to look for greener pastures as it was paining him to see his family go deeper into poverty. Teresia has not seen him for five years, and now she has two more children. She says that life is comfortable as long as there is tea to be picked in the plantation. The only problem arises when there is no tea to be harvested, because she has to look for other sources of income, and at such times, it is difficult to get casual employment elsewhere. Many women are therefore forced to prostitution in order to provide for their children, and this is common in the plantations.

The illiteracy rate among these people is very high. Majority of the women are either uneducated or are primary school dropouts. Because of this background, some of them may not be aware of the causes and effects of Aids since they cannot read, do not own electrical gadgets such as television sets and therefore rely on hearsay.

I l’objectiu del projecte:

20 trained teachers.

250 rural girls between the ages of 12 and 25 will gain access to counseling services on Aids and other related issues.

100 rural women above 25 years of age will gain access to information on the disease Aids and will receive counseling from the trainers.

Indirectly, this project will have an impact on the lives of their families, affecting around 2,500 other people.

Improve the attention and care that the HIV/Aids patients receive in the homes and villages.

Ja hi ha govern… amb rècord de dones

No, no es tracta del nou govern Zapatero.

Per fi les negociacions entre els dos principals partits de Kenya, després de l’acord al qual van arribar fa setmanes, sembla que han acabat. El president Kibaki ha nomenat el nou govern, amb un primer ministre (Odinga), 40 ministres i 52 ministres adjunts. Encara sort que no era un tripartit…

The Standard critica directament el nombre de ministres, que augmentarà les despeses, i remarca el rècord de set dones. The Daily Nation és més moderat. Els càrrecs s’han repartit de manera equilibrada pel que fa al número, però no tant pel que fa a la categoria. Els principals són aquests:

Prime Minister: Raila Odinga
Vice-President and Home Affairs: Kalonzo Musyoka
Finance Minister: Amos Kimunya
Deputy PM and Trade: Uhuru Kenyatta
Deputy PM and Local Government: Musalia Mudavadi
Agriculture Minister: William Ruto
Se'ls veu contents...

Votar aquí, votar allà

El 9 de març era a Barcelona una professora de Strathmore University, universitat que vam conèixer quan vam ser a Nairobi, molt propera a Kibera, un dels slums de la capital. Vam acompanyar-la a conèixer Barcelona, però aprofitant la sortida per anar a votar.

No se’n sabia avenir que votéssim en tres minuts, i això que podria haver estat menys temps per qui portés el vot preparat de casa i recordés la taula que li tocava.

Ella ens va explicar que havia fet cinc hores de cua per votar el mes de desembre. I quan votes, allà et tenyeixen un dit perquè ningú pugui fer trampes i tornar-hi. Aquí en teniu una foto:

Es fa servir una tinta blau anyil

Foto de mentalacrobatics a flickr

El mateix autor de la foto té una entrada molt complerta al seu blog, amb fotos il·lustratives, on recull la seva experiència de quan va anar a votar; té també un altre grapat de fotos a flickr. Explica com es va passejar per Nairobi veient com anaven les coses (al cap i a la fi, ell només va tardar gairebé dues hores). El resum del procediment ja dóna pistes:

When you got to the front of the queue you handed over your National Identification card/Passport and your voter’s card to the first official (1) who checks to make sure that the details on the two documents match and he then passed the documents to the second official (2) who checks that the name on the voter’s card appears in the Voter’s Registrar. Satisfied that I am entitled to vote at this particular polling station they pass my documents on to a third (3) and fourth (4) person who hand me my ballots which consisted of three sheets in total, one sheet for presidential, one sheet for parliamentary, one sheet for civic candidates each one a different colour paper, red/pink, yellow and blue respectively.

The Presidential ballot was printed in colour and had a passport size photo of each of the nine candidates next to their name, party name and party symbol. The parliamentary ballot was printed in colour as well but did not have the photos. The civic ballot was printed in plain black on blue paper.

Once you collected your ballots you left your ID and Voter’s Card with the last official (5) as you made your way to the voting booth to mark your ballot. The voting booth was a table partitioned into three using cardboard. Simple and functional. You had enough privacy to mark your ballot without your neighbour seeing your choices.

Once you were done you then cast your ballots into three boxes, one for presidential ballots, one for parliamentary, one for civic. Each box had a label on the top to ensure that you put the correct ballot in the correct box.

Once you cast your ballot you went back to the desk to collect your documents from the official (5) and for the all important ritual of dipping your finger in the purple dye which signifies you have voted and stops people from voting twice.

La cua a Nairobi

Una altra foto de mentalacrobatics, en aquest cas amb una cua a Nairobi

La sabata, Bata

A Tigoni (ja ho hem dit altres vegades) hi feia força fred i humitat. Teníem morning mist cada dia. I com que el calçat es mullava (i sovint no era adequat) algunes van haver d’anar a comprar sabates.

I allà la sabata és Bata. Fins al punt que ens pensàvem que era una casa del país. Allà teníem la seu al costat, a Limuru mateix; amb Outlet i tot, a l’avinguda Thomas Bata. Les bótes clàssiques són les safari:

Aqu en teniu una

La grafia és familiar (similar a la d’una pasta de dents), però la marca no era coneguda. Això sí, Bata tenia botigues als centres comercials dignes de qualsevol dels nostres.

Via google, resulta que no, no és una marca africana. És txeca. I la tenim a casa: a centres comercials, efectivament, com Glòries o Baricentro.

Segon dubte: pot ser que ells fossin els genuïns inventors de la bóta de pell girada de tota la vida? Perquè Bata va començar el 1894 al que era Txecoslovàquia aleshores… Potser n’havíem dut de petits?

Però hi ha una segona derivació de la història de Bata que té la seva gràcia: a Nairobi hi ha una mena de museu sobre els collarets, braçalets i altres adornaments fets de boletes, característics de tota l’Àfrica i molt vistosos entre els maasai. Doncs bé, les boletes de vidre de colors des del segle XV arribaven, entre altres llocs, de Bohemia, actualment també part de Txèquia.

Podeu llegir-ne més aquí: http://www.smithsonianeducation.org/migrations/beads/bead.html
(també hi ha la història dels rastafaris, per qui ho vulgui veure!).

O aquí, on podeu veure fotos tant de bijuteria com de dones maasai (val a dir que els beads també els porten els homes, però): http://www.maasaibrand.com/beads.html

Dona masai fent collarets