Una altra història del que fan a Kimlea

En articles anteriors ja havíem parlat del drama dels desplaçats, arran dels disturbis civils després de les eleccionsd e desembre del 2007. Un dels camps de desplaçats era a Tigoni, aprop de Kimlea, i des de l’escola van intentar ajudar per diferents vies les famílies que hi malvivien, escapades dels incendis d’Eldoret. Ara hem trobat un article sobre la tasca d’aquells mesos: des de Kimlea van preparar 70 dones perquè puguessin fer noves feines. Empower ho descriu amb més força.

L’article recull històries com la de Nancy Nyambura, que estava a l’església incendiada d’Eldoret i va poder escapar amb dos nens que no coneixia de res.

When the fumes of a raging fire at the Assemblies of God Church in Eldoret town, Kenya, started suffocating her, Nancy Nyambura’s survival instinct went into high gear. She looked for the nearest window, forced it open and jumped out. But cries from two boys still stuck inside moved her to go back in and rescue them. As she tried to get out a second time, falling debris fell on her hand. She was lucky to escape. 30 people perished on the spot, their charred remains buried under the debris of the burnt building.
“I went straight to hospital with the children. I didn’t even know who their parents were. I had to keep going for a week at the Moi referral hospital because of my injured hand. By then I had moved to the Eldoret Cathedral joining other people evicted from their homes,” she said.

Això era al gener del 2008, en plena fúria contra els kikuyus (la tribu del president electe Mubaki). L’església havia semblat un bon refugi a dones i nens del poble de Kiambaa. La Nancy, deu mesos després, estava al campament de desplaçats interns de Limuru, tot esperant el permís de l’Estat per tornar a les seves terres d’origen. El campament el dirigeix la Word of Faith Church (de les denominacions de les esglésies en parlarem en una altra ocasió). Segons el pastor que dirigia el campament, s’han mantingut gràcies a donacions, perquè la policia va descarregar els desplaçats sense aliments ni llits.

El panorama no era fàcil:

For many at the camp life is bleak. Other than food and shelter, hardly any of their other needs are met. Dwelling over past injustices has driven some insane. But Nyambura has not been idle. She started attending sewing, cookery and knitting classes at the nearby Kimlea Technical Training Centre. Kimlea is an initiative of Kianda Foundation, a local Foundation dedicated to the empowerment of women through education. The sessions were organised to give the women from the IDP camps skills that could help them earn a living. It was also an attempt to keep them busy. Counselling sessions are also given to help them come to terms with the past.

La Frankie, que com bé sabeu és incombustile en la seva capacitat d’inventar-se coses per ajudar la gent, va organitzar que dones del campament assistissin a Kimlea, fora de l’horari docent de les noies. Els han ensenyat cuina, gèneres de punt, costura i administració d’empreses. Les dones venien de granges agrícoles i sense granges no tenien possibilitat de tirar endavant sense algun aprenentatge. Després de les classes, Kianda Foundation els oferia un microcrèdit.

Once the women had learned the skills, Kianda Foundation gave each of them capital to start a small business. Each one however has to pay back 20% of the loan.

With a capital loan amounting to 135 US dollars, Nyambura is now making poncho’s for sale using the knitting skills she learned. She has also bought petticoats in bulk which she sells to the town residents. Her efforts have enabled her to pay back the 20% loan she received. “I have really benefited because I had never done crochet, never sat in front of a knitting machine, and now I know that my future life is assured because I will be able to earn a living,” Nyambura said.

Tot esperant la seva recolocació futura, moltes d’aquestes dones ja van començar a posar en marxa el seu propi negoci al campament. Moltes saben que no tornaran a casa seva.

The Word of Faith camp still has 358 IDPS  waiting for this package. For most of them, going back home to their farms is simply not an option. Painful memories, the fear of more reprisals and the unsolved land question are obstacles that still loom large. Nyambura’s family has opted to begin a new life in Limuru Town. Starting all over again to build a secure life is never easy, but for her, it will not be as difficult with the skills she has learned.

Aquí teniu la Nancy amb el seu ponxo (recordeu que Limuru és a 2.000 metres!):

La Nancy amb el ponxo

La Nancy amb el ponxo

Anuncis

Kimlea i Gatina

Remenant, hem trobat aquest article publicat el 2004 al Daily Nation, escrit per Dan Teng’o. Està traduït al castellà a la web de Sant Josepmaria, el fundador de l’Opus Dei (una traducció un pèl macarrònica, la veritat).

Kimlea: Donde las madres y sus hijos son compañeros de clase

Quizás sea la guardería de Gatina, situada en la plantación de té [“el estado del té” és una mala traducció!] en Limuru, la única escuela en la que los chicos y sus madres son compañeros de clase. La guardería, que sólo dispone de un aula y un baño [per dir-ne alguna cosa: és una letrina], se usa por las mañanas para cuidar bebés y como centro de aprendizaje para niños menores de diez años, mientras sus madres trabajan en la plantación de té [deia “granja de té”… però encara no es cria, aquesta planta!]. Después de las tres de la tarde, los niños ceden el puesto a sus madres para las lecciones de alfabetización de adultos, nutrición, cuidado de los niños y costura.

La escuela fue creada hace dos años por la Fundación Kianda para atender a los niños pequeños mientras sus padres trabajan en las granjas de té. Cuando los propietarios impidieron que los llevaran a la plantación, la mayoría de los más pequeños no tenían a nadie que cuidara de ellos, por lo que terminaron en situaciones peligrosas, como jugando con fuego y quemándose. Muchos permanecían en casa hasta cumplir diez años porque sus padres no podían permitirse llevarlos a la escuela.

La Fundación Kianda, que funciona en la zona como escuela de enseñanza para chicas desde 1992, ha dado un paso más con la creación de una escuela que proporciona un centro de enseñanza a estos niños mientras sus padres están fuera. Cuando se extendió entre las madres el deseo de recibir educación, se empezaron las clases de alfabetización y con el tiempo se incluyeron cursos tales como manualidades, nutrición, cuidado de los niños y costura.

Actualmente, la escuela tiene una población estudiantil de 50 chicos y 38 adultos. Cada familia paga 50 shillings al mes y la escuela proporciona a los niños leche y uniformes. Durante la sesión de la mañana la profesora de la escuela, Miss Anne Nyambura, divide los alumnos en dos grupos separados a los que imparte lecciones simultáneamente.

Cinco personas

La escuela, alojada en un sólo edificio sin vallas, se encuentra a unos metros de las casas de los trabajadores que sirvieron como establos para los granjeros blancos que vivieron en el área durante la era colonial. Hoy, los cobertizos albergan a una media de cinco personas cada uno. Algunos de los niños más pequeños acompañan a sus madres por las tardes ya que no hay nadie que los cuide, porque la mayoría de las madres son cabezas de familia. Desde que la guardería fue construida en muchos de los recolectores de té ha aumentado el aprecio por la educación. Con las lecciones recibidas en la escuela han pasado de la recolección del té a la puesta en marcha de sus propios negocios.

La primera mujer que se benefició de la alfabetización en la guardería ha instalado un hotel y dos tiendas en el Shopping Center [està així, però no us imagineu La Maquinista] de Tigoni. También tiene previsto enviar a su hija a la escuela secundaria, un logro notable para un recolector de té de la zona. “Las mujeres son muy aplicadas en sus estudios porque la mayoría de ellas nunca han ido a la escuela”, explica Nyambura. Margaret Nanyama, que procede del distrito de Bungoma pero trabaja en Gatina desde hace 20 años, dice que antes de que la escuela fuera instalada, no sabía siquiera sostener un lápiz. “Ahora sé mucho sobre nutrición y cocina, entre otras cosas”, comenta con orgullo [la vam conèixer, és una dona trempadíssima]. Después de aprender la teoría en la guardería, las madres van a Kimlea Girls’ Training Center para las lecciones prácticas de los cursos de confección y de cocina.

El centro ofrece cursos de sastrería, agricultura, nutrición y cocina principalmente para quienes no terminaron la escuela primaria.

Add to FacebookAdd to DiggAdd to Del.icio.usAdd to StumbleuponAdd to RedditAdd to BlinklistAdd to Ma.gnoliaAdd to TechnoratiAdd to FurlAdd to Newsvine

Solucions africanes per als problemes africans: dona i educació

Florence Oloo

Florence Oloo

La Florence Oloo no la vam conèixer quan vam ser a Kenya. Però algunes vam tenir la sort de passar una estona amb ella quan va ser a Barcelona fa uns mesos, per qüestions de feina. Va ser molt interessant compartir amb ella l’experiència de Kimlea, perquè és una dona amb bon cap (va ser l’única dona de la seva classe a la universitat i és doctora en Químiques), perquè ha viscut una temporada a Europa, perquè coneix la fundació Kianda i Kimlea i perquè Strathmore és una universitat interessant de seguir (ara acaben de començar una escola per a empresaris agermanada amb l’IESE). Ella n’es la vicerrectora. Bona conversa en castellà (el parla força bé) i en anglès.

Fa poc va ser a Madrid per l’entrega de premis d’Harambee, una entitat que es dedica a comunicar Àfrica de manera positiva i a ajudar econòmicament iniciatives africanes, portades per africans, per la millora del seu entorn. Teniu més informació a la plana web d’Harambee.

Podeu llegir aquí la seva intervenció: Solucions africanes per als problemes africans. Parla especialment de l’educació i de la dona, dues coses molt rellevants per la projecte Kimlea. Us podeu descarregar el PDF: conferencia_florence_oloo_26_dic_2008.

I també podeu veure l’entrevista que li van fer a CNN+, al programa d’entrevistes Cara a cara que dirigeix Antonio San José:

A la mateixa web d’Harambee li fan algunes entrevistes més.

Add to FacebookAdd to DiggAdd to Del.icio.usAdd to StumbleuponAdd to RedditAdd to BlinklistAdd to Ma.gnoliaAdd to TechnoratiAdd to FurlAdd to Newsvine

Vídeo sobre el paper de la dona a Àfrica

És un reportatge d’Informe semanal que ha guanyat el Premi Harambee. Es diu Mujeres para un mundo mejor i n’és la realitzadora la Maite Pascual.

Recull com la dona és el motor de la millora social a l’Àfrica.

Col·labora, col·labora…

Per si algú no ha remenat prou per la web, us posem els enllaços directes a les dues pàgines de la Fundació Montblanc sobre com col·laborar amb alguns projectes de Kimlea:

Fons de beques per a estudiants de Kimlea

Programa de salut, nutrició i higiene per a noies i mares

També podeu escriure per demanar més informació a projectekimlea@gmail.com

La portada de la memòria de Montblanc és una foto de les plantacions de te de Limuru… La memòria us la podeu descarregar aquí (en PDF).

Memòria 2000-2007

Desplaçades amb esperança

La Frankie, que és la principal de Kimlea, ens ha escrit per explicar-nos com estan intentant ajudar les dones del camp de desplaçats que hi ha a Tigoni (els internally displaced people). Per ara, estan aprofitant les instal·lacions de l’escola per donar-los algunes de les mateixes classes que reben les alumnes ordinàries. Les fotos que ens envien són de knitting i sewing: amb això les dones poden confeccionar peces de roba per les seves famílies o per vendre.

Però la Frankie ressalta que el més important és com estan aconseguint que aquestes dones canvïin, malgrat la situació en la qual es troben, moralment, psicològicament… Aquí parlaríem d’autoestima.

Sembla que la situació d’aquestes famílies s’allarga: estan amuntegades en tendes de campanya, i per ara el Govern no ha donat noves destinacions per tota aquesta gent. Tenen intenció de seguir ajudant més enllà de les 70…

Cosint amb el fill

Amb el fill a coll en tot moment.

A costura

Una altra imatge de la classe de costura, amb les velles Singer

L\'aula de knitting

L’aula de knitting al complert

Mares tricotant

Mares tricotant i el fill que s’hi fixa

Amb la maxicosi

La maxicosi no cal per res…

Noves oportunitats

Noves oportunitats

La sabata, Bata

A Tigoni (ja ho hem dit altres vegades) hi feia força fred i humitat. Teníem morning mist cada dia. I com que el calçat es mullava (i sovint no era adequat) algunes van haver d’anar a comprar sabates.

I allà la sabata és Bata. Fins al punt que ens pensàvem que era una casa del país. Allà teníem la seu al costat, a Limuru mateix; amb Outlet i tot, a l’avinguda Thomas Bata. Les bótes clàssiques són les safari:

Aqu en teniu una

La grafia és familiar (similar a la d’una pasta de dents), però la marca no era coneguda. Això sí, Bata tenia botigues als centres comercials dignes de qualsevol dels nostres.

Via google, resulta que no, no és una marca africana. És txeca. I la tenim a casa: a centres comercials, efectivament, com Glòries o Baricentro.

Segon dubte: pot ser que ells fossin els genuïns inventors de la bóta de pell girada de tota la vida? Perquè Bata va començar el 1894 al que era Txecoslovàquia aleshores… Potser n’havíem dut de petits?

Però hi ha una segona derivació de la història de Bata que té la seva gràcia: a Nairobi hi ha una mena de museu sobre els collarets, braçalets i altres adornaments fets de boletes, característics de tota l’Àfrica i molt vistosos entre els maasai. Doncs bé, les boletes de vidre de colors des del segle XV arribaven, entre altres llocs, de Bohemia, actualment també part de Txèquia.

Podeu llegir-ne més aquí: http://www.smithsonianeducation.org/migrations/beads/bead.html
(també hi ha la història dels rastafaris, per qui ho vulgui veure!).

O aquí, on podeu veure fotos tant de bijuteria com de dones maasai (val a dir que els beads també els porten els homes, però): http://www.maasaibrand.com/beads.html

Dona masai fent collarets