Dos projectes a Kimlea aquest estiu

Ja tenim els projectes que durem a terme a Kimlea aquest estiu. Us copiem els cartells (si feu clic a les imatges els podeu veure amb més detall):

Programa d'educació i salut infantil

Programa d'educació i salut infantil

Programa per a dones emprenedores

Programa per a dones emprenedores

Add to FacebookAdd to DiggAdd to Del.icio.usAdd to StumbleuponAdd to RedditAdd to BlinklistAdd to Ma.gnoliaAdd to TechnoratiAdd to FurlAdd to Newsvine

Anuncis

Kimlea i Gatina

Remenant, hem trobat aquest article publicat el 2004 al Daily Nation, escrit per Dan Teng’o. Està traduït al castellà a la web de Sant Josepmaria, el fundador de l’Opus Dei (una traducció un pèl macarrònica, la veritat).

Kimlea: Donde las madres y sus hijos son compañeros de clase

Quizás sea la guardería de Gatina, situada en la plantación de té [“el estado del té” és una mala traducció!] en Limuru, la única escuela en la que los chicos y sus madres son compañeros de clase. La guardería, que sólo dispone de un aula y un baño [per dir-ne alguna cosa: és una letrina], se usa por las mañanas para cuidar bebés y como centro de aprendizaje para niños menores de diez años, mientras sus madres trabajan en la plantación de té [deia “granja de té”… però encara no es cria, aquesta planta!]. Después de las tres de la tarde, los niños ceden el puesto a sus madres para las lecciones de alfabetización de adultos, nutrición, cuidado de los niños y costura.

La escuela fue creada hace dos años por la Fundación Kianda para atender a los niños pequeños mientras sus padres trabajan en las granjas de té. Cuando los propietarios impidieron que los llevaran a la plantación, la mayoría de los más pequeños no tenían a nadie que cuidara de ellos, por lo que terminaron en situaciones peligrosas, como jugando con fuego y quemándose. Muchos permanecían en casa hasta cumplir diez años porque sus padres no podían permitirse llevarlos a la escuela.

La Fundación Kianda, que funciona en la zona como escuela de enseñanza para chicas desde 1992, ha dado un paso más con la creación de una escuela que proporciona un centro de enseñanza a estos niños mientras sus padres están fuera. Cuando se extendió entre las madres el deseo de recibir educación, se empezaron las clases de alfabetización y con el tiempo se incluyeron cursos tales como manualidades, nutrición, cuidado de los niños y costura.

Actualmente, la escuela tiene una población estudiantil de 50 chicos y 38 adultos. Cada familia paga 50 shillings al mes y la escuela proporciona a los niños leche y uniformes. Durante la sesión de la mañana la profesora de la escuela, Miss Anne Nyambura, divide los alumnos en dos grupos separados a los que imparte lecciones simultáneamente.

Cinco personas

La escuela, alojada en un sólo edificio sin vallas, se encuentra a unos metros de las casas de los trabajadores que sirvieron como establos para los granjeros blancos que vivieron en el área durante la era colonial. Hoy, los cobertizos albergan a una media de cinco personas cada uno. Algunos de los niños más pequeños acompañan a sus madres por las tardes ya que no hay nadie que los cuide, porque la mayoría de las madres son cabezas de familia. Desde que la guardería fue construida en muchos de los recolectores de té ha aumentado el aprecio por la educación. Con las lecciones recibidas en la escuela han pasado de la recolección del té a la puesta en marcha de sus propios negocios.

La primera mujer que se benefició de la alfabetización en la guardería ha instalado un hotel y dos tiendas en el Shopping Center [està així, però no us imagineu La Maquinista] de Tigoni. También tiene previsto enviar a su hija a la escuela secundaria, un logro notable para un recolector de té de la zona. “Las mujeres son muy aplicadas en sus estudios porque la mayoría de ellas nunca han ido a la escuela”, explica Nyambura. Margaret Nanyama, que procede del distrito de Bungoma pero trabaja en Gatina desde hace 20 años, dice que antes de que la escuela fuera instalada, no sabía siquiera sostener un lápiz. “Ahora sé mucho sobre nutrición y cocina, entre otras cosas”, comenta con orgullo [la vam conèixer, és una dona trempadíssima]. Después de aprender la teoría en la guardería, las madres van a Kimlea Girls’ Training Center para las lecciones prácticas de los cursos de confección y de cocina.

El centro ofrece cursos de sastrería, agricultura, nutrición y cocina principalmente para quienes no terminaron la escuela primaria.

Add to FacebookAdd to DiggAdd to Del.icio.usAdd to StumbleuponAdd to RedditAdd to BlinklistAdd to Ma.gnoliaAdd to TechnoratiAdd to FurlAdd to Newsvine

Resum de Kimlea 07

Des de la Fundació Montblanc han passat a vídeo el powerpoint que van preparar l’Alba i la Cristina. El podeu veure a youtube, però us el copiem aquí sota. Permet fer-se càrrec força bé de tot el que vam fer a l’estiu (encara que no es veu massa bé).

Per fi el vídeo de Kimlea!

Ja tenim el vídeo de Kimlea a la web. Bé, no és pròpiament un vídeo (és més aviat un slideshow presentat en vídeo). L’Esther, una de les que formava part de l’equip de comunicació del grup, ha penjat al seu blog el vídeo que van fer per a la Fundació Montblanc.

És segura Kenya?

L’estiu del 2007 Kenya era segura… amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l’atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l’escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat (“atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics…”).

Però el que més ens costava d’entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l’entorn i el somriure cordial de la gent!

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l’altra havia tornat sola de Gatina… es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L’única blanca de Kimlea, la directora del catering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi s’emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d’avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d’una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d’homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l’ocasió…

Sobre els vídeos

Un aclariment: els vídeos que fins a dia d’avui hi ha penjats o enllaçats en aquest blog no són nostres. Els hem trobat a youtube. Però cercant hem anat a parar al blog de la persona que els va fer: podeu trobar el vídeo de Kimlea i el de Gatina a Tatiana Zilkova Video Blog.

Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts…

Jocs i joguines

A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d’En Joan petit quan balla que va ser un èxit.

Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.

Foto copyright de la Begoña

No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuïció de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d’escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara “I’m a girl, and I’m sixteen…”. Potser algú se’n recorda millor.

Foto copyright de la Begoña

Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s’inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d’aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d’un bidó de plàstic:

Foto copyright de la Jelenn

Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment… la pilota!

Foto copyright de la Begoña

També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d’hora, mentre que l’enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l’alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu