Vídeo sobre el paper de la dona a Àfrica

És un reportatge d’Informe semanal que ha guanyat el Premi Harambee. Es diu Mujeres para un mundo mejor i n’és la realitzadora la Maite Pascual.

Recull com la dona és el motor de la millora social a l’Àfrica.

Anuncis

La mort

Avui és Divendres Sant, un dia associat a la mort de Crist per tots els qui provenim de països de tradició cristiana.

La relació amb la mort i la malaltia és potser una de les diferències més grans entre nosaltres, “els occidentals” (com ens anomenaven alguna vegada), i els africans. Allà la malaltia i la mort estan incloses al procés de la vida. Aquí, la malaltia és una mena d’ofensa als nostres drets individuals (sovint la reacció davant la malaltia és sorprendre’s o empipar-se, a més d’espantar-se) i la mort ha desaparegut de l’horitzó vital diari, com si no anés mai per nosaltres.

Allà no. És la relació natural tant amb la naturalesa com amb la pròpia naturalesa humana (valgui’n les redundàncies). I se’n pot aprendre molt, d’això que aquí hem convertit en una relació artificial amb el món i amb nosaltres mateixos.

Per exemple:

a) Per molt que costi d’entendre, els pares no sempre donen prioritat a dur els seus fills al metge: si després saben que no podran seguir el tractament, o que no el podran alimentar bé, es resignen.

b) A Europa, explicava fa poc una metge congolenya que s’està especialitzant aquí en epidemiologia, la relació amb la malaltia i la mort fa que els metges no prenguin decisions ràpides i valentes, sinó que esperen a decidir recolzats per altres opinions, eviten decisions arriscades si no hi ha una protecció legal, etc. De manera que s’endarrereixen els diagnòstics i els tractaments, en perjudici dels mateixos pacients, a la llarga.

c) A Kenya amb prou feines vam veure gent gran. I la que ho semblava no ho era pas tant.

d) Les malalties “estrella” per a nosaltres ens fan oblidar sovint de què mor realment la gent. Pot haver-hi grans campanyes per aconseguir recursos en la lluita contra la sida, per exemple, però sovint hi ha causes de mort més fàcils d’evitar o tractar. I els malalts de sida acaben morint per infeccions causades per motius més prosaics. Entre els nens menors de 5 anys, per exemple, les causes de mort van ser, entre el 2000 i el 2003, neonatals (24%), pneumònia (20%), diarrees (16%), HIV/AIDS (15%), malària (14%), xarampió(3%), lesions (3%), sense especificar (5%). La font, les estadístiques de la OMS per Kenya.

e) Aquí vivim a vegades com si no haguéssim de morir. Potser va bé avui recordar una frase de Sant Josepmaria, l’impulsor de Kianda i en qui s’inspiren les de Kimlea: el primer punt del seu llibre més conegut, Camí, és especialment rellevant en l’entorn actual de Limuru:

“Que la teva vida no sigui una vida estèril. —Sigues útil. —Deixa rastre. —Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor.

Esborra, amb la teva vida d’apòstol, el senyal llefiscós i brut que deixaren els sembradors impurs de l’odi. —I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dins el cor.”

Entre poc i massa: el dilema dels medicaments a Àfrica

Entre el grup de gent que vam anar a Kimlea, hi havia un bon equip de farmàcia. I el treball amb la farmàcia de Kimlea Clinic va ser un dels més interessants dels nostres projectes. Amb sorpreses.

Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?

Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:


(foto de la superjelenn)

Primer:

Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.

El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.

En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.

Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.

Segon:

Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.

A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.

(foto de la superjelenn)

Tercer:

I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.

Quan vam arribar a Kimlea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.

Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.

Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.

Maratons i cooperació

Un personatge que té tants admiradors com detractors, Xavier Sala-i-Martín, escrivia a La Vanguardia el dia 17 un article sobre la Marató de TV3 i les necessitats oblidades de molts racons de món. Podeu trobar l’article de La Vanguardia no pas a la seva web, sinó a la de l’autor.

Hi ha dues idees de l’article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.

Accra, Ghana. Enero de 2004. Emmanuel Teteeh Kuadzi acaba sus estudios de secundaria. Observa que Ghana está experimentando un boom económico y muchas empresas quieren conectarse a internet. Emmanuel, que es aficionado a la informática, ve la oportunidad de negocio y crea una empresa de diseño de páginas web. Primero trabaja solo, pero la faena se le acumula y pronto tiene que contratar a un compañero… y luego a otro… y en menos de un año, 22 jóvenes entusiastas trabajan con él diseñando e instalando páginas web.

Frankfurt , Alemania. Enero de 2006. GTZ, una ONG creada por el gobierno alemán para fomentar el “desarrollo sostenible”, estima que una de las causas de la pobreza en África es que la ineficiencia de sus empresas les impide crear empleos bien remunerados. GTZ piensa que una manera de ayudar a aumentar su competitividad es integrar a esas empresas al ciberespacio. La ONG decide utilizar a su ejército de voluntarios alemanes para crear páginas web y regalárselas a todas las empresas africanas que lo deseen.

El diagnóstico de GTZ es totalmente acertado: es cierto que uno de los principales problemas de África es que sus empresas son ineficientes y no crean empleo de alto valor añadido. Su acción, sin embargo, no sólo no soluciona el problema sino que tiene consecuencias catastróficas: gracias a su (sin duda bien intencionada) intervención, Emmanuel ve como su empresa se arruina y 22 jóvenes africanos pierden su puesto de trabajo. Seguramente los alemanes nunca se dieron cuenta del mal que causaron a unos emprendedores que enviaron al paro. De haberse enterado, seguramente hubieran actuado de manera distinta. Por ejemplo, si en lugar de utilizar voluntarios alemanes para producir las páginas web gratuitas, GTZ hubiera contratado a la empresa de Emmanuel para que las diseñara y después las hubieran regalado a las empresas africanas, la ONG alemana habría obtenido el mismo objetivo (que no era otro que las empresas africanas tuvieran sus páginas web) sin acabar matando esa iniciativa empresarial que África tanto necesita.

A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.

La segona idea:

El problema de todo esto es que, al utilizar un medio tan potente como la televisión recaudar dinero, TV3 acaba desviando seis millones de euros que los catalanes podrían dedicar a financiar otro tipo de proyectos como la educación de niños pobres o el tratamiento de enfermedades que afectan solamente a ciudadanos africanos pobres. De alguna manera la Marató de TV3 acaba “quitando” dinero a proyectos importantes que reciben poca financiación para dárselo a proyectos igualmente importantes… pero que acabarían siendo financiados por multinacionales farmacéuticas o gobiernos occidentales ricos.

Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.

Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba

NOTA: Aquest post és de la superjelenn, però l’atribució es va perdre en la migració de blogspot a wordpress…

Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.

Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.

Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. “Simplemente se han ido” –nos repiten-, “a Nairobi, a Tigoni…”, donde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.

Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen

Es difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.

Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.

En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. “Así podré ayudar a mi madre con los pequeños” -me decía-.

Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.