Recollint te a Kenya

Avui hem trobat un vídeo amb testimonis de treballadors de les plantacions.

Podria ser de la zona de Limuru… Però allà no vam veure pas tants homes treballant!

Està penjat a youtube i sembla ser un fragment d’un documental. Us pot ajudar a fer-vos càrrec de com és la vida allà.

Si feu clic a l’etiqueta “plantacions de te” podeu trobar altres posts on expliquem millor la situació.

Anuncis

La mort

Avui és Divendres Sant, un dia associat a la mort de Crist per tots els qui provenim de països de tradició cristiana.

La relació amb la mort i la malaltia és potser una de les diferències més grans entre nosaltres, “els occidentals” (com ens anomenaven alguna vegada), i els africans. Allà la malaltia i la mort estan incloses al procés de la vida. Aquí, la malaltia és una mena d’ofensa als nostres drets individuals (sovint la reacció davant la malaltia és sorprendre’s o empipar-se, a més d’espantar-se) i la mort ha desaparegut de l’horitzó vital diari, com si no anés mai per nosaltres.

Allà no. És la relació natural tant amb la naturalesa com amb la pròpia naturalesa humana (valgui’n les redundàncies). I se’n pot aprendre molt, d’això que aquí hem convertit en una relació artificial amb el món i amb nosaltres mateixos.

Per exemple:

a) Per molt que costi d’entendre, els pares no sempre donen prioritat a dur els seus fills al metge: si després saben que no podran seguir el tractament, o que no el podran alimentar bé, es resignen.

b) A Europa, explicava fa poc una metge congolenya que s’està especialitzant aquí en epidemiologia, la relació amb la malaltia i la mort fa que els metges no prenguin decisions ràpides i valentes, sinó que esperen a decidir recolzats per altres opinions, eviten decisions arriscades si no hi ha una protecció legal, etc. De manera que s’endarrereixen els diagnòstics i els tractaments, en perjudici dels mateixos pacients, a la llarga.

c) A Kenya amb prou feines vam veure gent gran. I la que ho semblava no ho era pas tant.

d) Les malalties “estrella” per a nosaltres ens fan oblidar sovint de què mor realment la gent. Pot haver-hi grans campanyes per aconseguir recursos en la lluita contra la sida, per exemple, però sovint hi ha causes de mort més fàcils d’evitar o tractar. I els malalts de sida acaben morint per infeccions causades per motius més prosaics. Entre els nens menors de 5 anys, per exemple, les causes de mort van ser, entre el 2000 i el 2003, neonatals (24%), pneumònia (20%), diarrees (16%), HIV/AIDS (15%), malària (14%), xarampió(3%), lesions (3%), sense especificar (5%). La font, les estadístiques de la OMS per Kenya.

e) Aquí vivim a vegades com si no haguéssim de morir. Potser va bé avui recordar una frase de Sant Josepmaria, l’impulsor de Kianda i en qui s’inspiren les de Kimlea: el primer punt del seu llibre més conegut, Camí, és especialment rellevant en l’entorn actual de Limuru:

“Que la teva vida no sigui una vida estèril. —Sigues útil. —Deixa rastre. —Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor.

Esborra, amb la teva vida d’apòstol, el senyal llefiscós i brut que deixaren els sembradors impurs de l’odi. —I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dins el cor.”

Promoció de la dona, promoció de tots

A la web de Kimlea s’hi poden llegir algunes històries d’alumnes.

El cas de la Grace, que s’hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans… A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d’una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d’un individu respecte a la societat o a d’altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable…

Grace Wanjiku (age 24) is currently working at the Cafeteria of Strathmore University. She graduated from Kimlea in 1998 and got her current job immediately after training.

Wanjiku has 3 brothers and 2 sisters. When they were growing up, her father abandoned the family leaving her mother the sole bread winner. She was a tea picker in Maramba Tea Estate where they were paid KShs.2/- per kg of tea leaves picked. On a good day during the peak season, she would pick 50 kgs but during the off-peak season, she sometimes picked only 5 kgs. This income had to cater for food, clothing, fuel and education for the family. In spite of all the hardships, Wanjiku’s mother managed to educate her children up to Standard 8 and the first born boy up to Form IV. By the time Wanjiku finished Standard 8, the situation had become too hard for her mother to pay secondary education for her. She then decided to come for training in Kimlea with the aim of helping her mother fend for the family and perhaps educate her younger brothers and sisters better than herself. She successfully completed the course and got a job with Strathmore University Catering Department.

As soon as she started working, Wanjiku decided to divide her monthly salary into 3 portions: one third to cater for her family’s household needs, another third to pay for secondary education for her brother who finished Standard 8 one year after her. She then opened a savings account where she deposits the third portion of her salary with which she hopes to start a business of her own in the future.

Her brother has now completed Form IV thanks to Wanjiku’s support.

Besides paying school fees for her brother, Wanjiku also used some of her savings to rent a room in Limuru Town for her mother who has now moved out of the Tea Estate. Wanjiku had a kiosk built next to her mother’s house in Limuru Town so that she could sell vegetables of all kinds for her living. With the kiosk, her mother earns more than twice the amount she earned as a tea picker, besides living in much better conditions.

To top it all, Wanjiku enrolled for evening classes and sat O level exams as a private candidate last year. She has all along wanted to raise her level of education and it was a great day for her when she learnt that she had passed. It was taxing to go to class from 5.30 to 7.00 pm after a hard day’s work, but she was determined to continue her studies. She is currently trying to buy a piece of land for her mother and build her a permanent house. She plans to get married when this is done.


Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba

NOTA: Aquest post és de la superjelenn, però l’atribució es va perdre en la migració de blogspot a wordpress…

Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.

Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.

Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. “Simplemente se han ido” –nos repiten-, “a Nairobi, a Tigoni…”, donde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.

Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen

Es difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.

Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.

En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. “Así podré ayudar a mi madre con los pequeños” -me decía-.

Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.

La caseta i l’hortet

El xòfer de l’autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç.
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d’on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins… Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase… Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d’en Patrick se’n pot anar sencer a l’educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s’emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans…
Com en Patrick, n’hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l’hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se’n va amb l’aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.

Bananes

(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)