Kianda Foundation i la primera escola multirracial

Kianda Foundation està a l’origen de Kimlea Girls Technical Training Centre i Kianda School. En aquest article del Sunday Standard de l’any 2005 es parla de l’Olga Marlin, a qui algunes vam tenir la sort de conèixer.

A l’article, s’explica com va ser possible aconseguir els permisos per iniciar una escola oberta a blancs, negres i indis, en un moment que Nairobi encara estava totalment dividida en barris segons les races.

Va ser gràcies a l’ambaixada del Japó. Aquí s’explica la història (val la pena llegir tot l’article i el llibre d’Olga Marlin, To Africa with a dream, publicat en castellà amb el títol Con un sueño en África):

But nothing had quite prepared her for the shocking reality on the ground. She arrived in Kenya when residential areas were segregated, as were clubs, schools, restaurants, and even the public transport system.

Social interactions between the races was taboo, and Olga and her group soon realised that they would have a difficult time selling the idea of a multi-racial school that would see white students learning side by side with their Asian and African peers.

Initially the idea was to set up a finishing school which would give African women a chance to acquire secretarial skills in courses that would help them get better jobs and uplift their living standards. At the time, Olga says, people thought they were mad to even come up with such an idea, but a female member of the Kenyatta family whom the group met soon after their arrival, gave them the courage to move on.

“You have arrived at a very good time to open a school for girls. Our women need education to become self-reliant, respect themselves and make themselves respected. This can only happen when they are financially independent. Your school should provide them with the necessary skills,” the Kenyatta family member said.

After a brief teaching stint at Kenya High School, then a whites-only school, Olga moved on to carry out their vision.

By 1961, after months of giving music lessons and coaching students in various subjects to raise money, the group was ready to start.

But there was a problem. One of the students was Goan and the city council would hear nothing of registering Kianda, first located in Valley Arcade — a white residential area — and two with a non-European student on board.

They would first have to seek the approval of the residents, the council said.

Her proposal to the residents was flatly rejected and Marlin was crushed. “It was simply one of the worst moments of my life,” she says.

She then knew that they would have to move out of the area if their mission to give African girls a chance to study was to be fulfilled.

One of her students offered to help. Her father, Paddy Rouche, owned an estate agency in Nairobi’s Westlands and had just identified a parcel of land along Waiyaki Way (Kianda School’s present location), which was on the border of a reserve on which the Japanese embassy also stood.

At this time, the government also decided to declare some plots in the area multi-racial and Kianda (Kikuyu for valley) finally found a home which would be led by Olga until 1980.

It would be the first of several educational institutions put up by the Kianda Foundation in its quest to uplift the educational standards and general welfare of women in Kenya.

Registered in 1961 in Nairobi, its development has over the years given rise to a primary and secondary schools as well as the Kibondeni Catering School and the Kimlea Girls Technical Training College in Kiambu.

The latter has saved hundreds of girls from the degrading and exploitative child labour rampant on the coffee plantations in the district.

Sort que van haver de fer lloc per als japonesos!

I encara una altra cita, que demostra que no només calia alliberar-se de prejudicis racials:

To Olga, the eldest child in a family of six, African women were in a vicious circle those days: “They needed education for freedom and freedom to be educated.

Val a dir que la família de l’Olga sembla excepcional…

Anuncis

Blancs rics, negres pobres?

Fa uns dies, una crònica de l’agència EFE que van publicar diversos diaris parlava del barri de Westlands, a Nairobi, en els següents termes:

El barrio de Westlands es un islote de paz, un oasis en medio del desierto. Esta zona elegante de Nairobi presenta una imagen que representa el polo opuesto a lo que se ve y se vive en la barriada popular de Kibera.
Westlands es un barrio eminentemente blanco y rezuma dinero por todos los costados. Las mansiones de estilo colonial compiten en grandeza y originalidad. Todas poseen grandes medidas de seguridad, desde alambradas electrificadas hasta guardias armados las veinticuatro horas del día.
La zona hace olvidar que a tan sólo diez minutos está el segundo arrabal más pobre de África, Kibera, donde se han registrado unos enfrentamientos muy duros entre partidarios del líder opositor Raila Odinga y las fuerzas de seguridad, tras el recuento dudoso de las pasadas elecciones generales.
En Westlands están ubicados los mejores centros comerciales de la ciudad. Hay dinero, comida y, hasta hace unos días, buen humor y alegría de vivir en la opulencia. Ahora los residentes del barrio tienen miedo.
En las últimas 72 horas los blancos kenianos de Westlands han acumulado alimentos en las despensas, incrementado la seguridad de sus casas y reservado billetes de avión abiertos por si necesitan evacuar la zona con la máxima urgencia.

No és que això no sigui cert, que el periodista que ho escriu se suposa que és allà i ho ha comprovat. El problema és que pot fer la impressió que els rics i explotadors (no ho diu, però és el missatge que li arriba a l’europeu amb la consciència tocada) són els blancs i les víctimes els negres. I això sí que no és tota la veritat.

Als voltants de Kimlea, molts dels propietaris són negres, kenyans. Quan els britànics van començar a marxar, abans de la independència, van vendre les seves propietats a la gent del país. Els propietaris de las plantacions de te que permeten unes condicions tan dures pels treballadors són per tant negres com ells, africans com ells. És més, probablement són kikuyus com ells.

Westlands ve de camí per anar a Kimlea, sobretot si s’hi va en direcció a Limuru, no via Kiambu. I la veritat és que hi vam fer vida: vam anar a canviar els euros i a comprar a la farmàcia i al súper al mall de més importància de l’Àfrica oriental (si és cert el que diu Wikipedia), Sarit Centre, tot just arribar; vam anar a l’església de Consolata; vam dormir el primer cap de setmana a Kianda Residence, dins de Kianda School, una altra iniciativa de Kianda Foundation… I els escassos blancs que vam veure tenien més pinta de turistes que nosaltres.

A Westlands probablement hi siguin en una proporció més elevada per la senzilla raó que la Nairobi de fa 60 anys estava dividida en barris segons les races. Hi ha la majoria d’ambaixades, edificis de l’ONU, les esglésies que van construir els qui venien a atendre pastoralment els europeus… Però no és ni molt menys una impressió d’una mena d’apatheid, on els blancs es concentren i els negres només són criats, com si encara fóssim a l’època de Out of Africa

Per cert, al Village Market, un altre mall encara més occidental i de qualitat ja a les afores, hi havia una botiga de Mango…

Una de les entrades al Village Market