Entre poc i massa: el dilema dels medicaments a Àfrica

Entre el grup de gent que vam anar a Kimlea, hi havia un bon equip de farmàcia. I el treball amb la farmàcia de Kimlea Clinic va ser un dels més interessants dels nostres projectes. Amb sorpreses.

Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?

Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:


(foto de la superjelenn)

Primer:

Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.

El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.

En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.

Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.

Segon:

Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.

A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.

(foto de la superjelenn)

Tercer:

I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.

Quan vam arribar a Kimlea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.

Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.

Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.

Anuncis

Policia a Kenya

Mentre vam ser a Nairobi, vam passar al costat de la seu de la Policia. Allà, si t’agafen en alguna infracció passes la nit a comissaria segur. Si més no, si ets kenyà.

Poques trobades personals vam tenir amb ells, però. Ens van avisar que des de feia poc temps és prohibit fumar… a l’aire lliure! Qui volia fumar havia de trobar algun edifici on fer-ho.

Un altre tema del qual sempre t’avisen a qualsevol material informatiu sobre Kenya és que està prohibit de fotografiar edificis oficials. De fet, en alguns casos vam veure els avisos a les façanes dels edificis.

Vam creuar-nos amb força controls de carretera, això sí, tot i que en cap moment van parar els nostres matatus o autocars. L’única experiència d’aquesta mena va ser quan el xofer de Kimlea va portar algunes a Nairobi en un cotxe petit, en comptes de fer servir el bus escolar. Van fer-lo aturar i li van demanar la documentació al xofer: sembla que hi ha qui es dedica al transport de viatgers sense tenir els permisos oportuns o la llicència de taxi. Potser per això també molts cotxes duen pintat a la carrosseria el nom de la institució a la qual pertanyen.

L’altre servei de seguretat que la majoria de gent que ha estat a Kenya deu conèixer de primera mà és el del Kenya Wildlife Service, que controla els parcs nacionals i les reserves.

A la tardor van aparèixer algunes notícies sobre policies que havien detingut il·legalment i assassinat menors. En general, però, val el que s’explica a Kenyalogy:

La policía de Kenya es extremadamente amable y solícita con los extranjeros. Esto responde a la importancia estratégica que para el gobierno tiene el turismo y los ingresos que éste genera. Por supuesto, en todo cocido hay algún garbanzo negro y la corrupción es un problema grave y endémico en Kenya, pero los casos descubiertos son atajados rápidamente. No hace mucho, la policía desarticuló una banda de atracadores integrada por policías corruptos, los llamados Alfa Romeo, una unidad de élite destinada precisamente a la prevención e investigación de estos delitos.

Lo mismo se aplica a los rangers del Kenya Wildlife Service. Estos hombres y mujeres desempeñan una labor esencial en la conservación de la naturaleza, con sueldos míseros y combatiendo el furtivismo sin apenas recursos ni armas. Aparte de la triste anécdota de los rangers de Samburu, su comportamiento es siempre ejemplar, no te dejes engañar por su aspecto a veces serio, en muchos casos es el carácter de su origen maasai.

En muchos establecimientos y recintos privados verás guardias de seguridad, los askaris. No son policías, pertenecen a cuerpos de seguridad privados. Por tanto, en principio no ofrecen la misma confianza, sirven a su señor pero no esperes su ayuda si la necesitas.