Dia de la malària

El 25 d’abril és el dia mundial de la malària.

Tot i que a Kimlea no hi ha una gran incidència (pel fred i l’altitud no és una zona propensa als mosquits), no deixa de ser endèmica a Kenya.

La lluita contra la malària és difícil en sí, i complicada a més per discrepàncies científiques, mèdiques, polítiques, financeres, informatives… Es podria resumir que la lluita té tres grans fronts: aconseguir una vacuna eficaç; evitar les picadures de mosquits (per ara, a base de mosquiteres i repel·lents); aconseguir medicaments per tractar la malaltia sense provocar resistències i minimitzant els efectes secundaris. I tot de forma barata perquè s’ho puguin permetre primer els governs i després els habitants dels països afectats.

És un tema difícil, diem, però en el qual cal treballar no només pels possibles afectats, sinó també amb ells. Fa poc sortia una entrevista a la contra de la Vanguardia on l’entrevistat, que treballa per la Fundació dels Gates, recordava que en una ocasió havien donat milers de mosquiteres blanques… en un país on el blanc era el color del dol i per tant ningú no les havia fet servir.

Un Anopheles en acció

Anuncis

Entre poc i massa: el dilema dels medicaments a Àfrica

Entre el grup de gent que vam anar a Kimlea, hi havia un bon equip de farmàcia. I el treball amb la farmàcia de Kimlea Clinic va ser un dels més interessants dels nostres projectes. Amb sorpreses.

Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?

Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:


(foto de la superjelenn)

Primer:

Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.

El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.

En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.

Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.

Segon:

Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.

A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.

(foto de la superjelenn)

Tercer:

I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.

Quan vam arribar a Kimlea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.

Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.

Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.

Wairimu, de la Kimlea Clinic

La cap del dispensari de Kimlea es diu Theresa Wairimu Njuguna (Wairimu és una mena de sobrenom força corrent entre les dones kikuyus). Ha estat un parell de vegades a Navarra fent cursos d’especialització. Remenant per Internet, aquí hi ha una entrevista on explica breument la tasca de la clínica. Parla de les malalties més habituals:

En niños, principalmente son malnutrición, disentería, neumonía y malaria. En adultos: sida, hipertensión y diabetes. En ambos casos, tanto en niños como en adultos, también tuberculosis.

I també de la seva feina:

Trabajamos una administrativa, una enfermera, un farmacéutico y su ayudante y un recepcionista. El doctor viene una vez a la semana, pero para ello hay que pagarle. Tampoco tenemos laboratorio, por lo que los análisis también se deben pagar. En casos urgentes, enviamos a los pacientes al hospital. El problema es que muchos no tienen recursos.

Quan nosaltres vam ser-hi, hi havia, efectivament, ella, que era la cap; la Virginia, la farmacèutica; l’Anna, que era recepcionista i administrativa; i una infermera. A qui no vam arribar a veure mai va ser al metge: no va pujar cap dels dies que li tocava.