Viatge en matatu

Per si us voleu fer càrrec de com és viatjar en matatu (sense l’alicient de les parades, que tenen la seva gràcia), aquest petit vídeo us ho permet. Ah, i val a dir que és un matatu legal: hi ha una persona a cada seient. Podria ser molt pitjor…

Per saber més del transport a Kenya, podeu fer clic aquí.

Anuncis

I sense motor

Més enllà de tren, bus i matatu, encara hi ha més maneres de moure’s per Kenya.

Mitjançant la tracció animal i la tracció humana, fonamentalment. L’animal la proporcionen els ases: uns burros color gris perla, menuts, que es fan servir com a bèstia de càrrega sobretot arrossegant carros.


Fotos de la superjelenn

La tracció humana la proporcionen les cames: es fa servir força la bicicleta i es camina moltíssim. Moltíssim! De motos, en canvi, se’n veuen molt poques i, pel que ens van dir, són en proporció força cares.

Foto de la superjelenn

L’avantatge del tràfic a Kenya és que, malgrat el caos, hi ha bon rotllo. A la mateixa carretera poden coincidir, en paral·lel, un autobús, un matatu, un carro i un ciclista, més els vianants. I generalment a l’últim segon no passa mai res. I gairebé ningú no s’immuta ni s’insulta.

Foto de la superjelenn

Totes les carreteres tenen camins paral·lels: la vorera és també camí. A Kenya no pots tenir necessitat de fer una parada urgent per buscar un matoll: segur que hi ha una dotzena de persones anant amunt i avall, i alguna parada de patates o de targetes de mòbil. Curiosament, a Catalunya també augmenta el nombre de persones que van caminant en paral·lel per les carreteres. Fa uns anys no hi havia ningú (excepte a les entrades i sortides dels pobles petits). Ara s’hi veuen immigrants, sovint: probablement als seus llocs d’origen no sigui tan estrany.

A tall d’exemples…

Algun exemple del que s’explica a l’entrada veïna:

Com controla el trànsit la policia…

Més comuns que els controls dels Mossos. Llicència CC de Maverickapollo @ Flickr
Llicència CC de Maverickapollo @ Flickr

L’aiguabarreig de busos, matatus i cotxes a Nairobi (sense pràcticament semàfors ni stops ni cedes!)

I sobreviuen força bé i de millor humor. Llicència CC de Ma Neeks / Anike @ Flickr
Llicència CC de Ma Neeks / Anike @ Flickr

O un camí fora de les autopistes i carreteres asfaltades:

Aqu� és on la pols es menja de debò. Llicència CC de Ramon Azofra @ Flickr
Llicència CC de Ramon Azofra @ Flickr

.. tocarà menjar la pols…

Les carreteres (d’alguna en diuen autopista, però per a nosaltres seria menys que l’Eix Transversal) són les principals vies de comunicació de Kenya.

Algunes estan força bé, les que uneixen les principals poblacions. S’estan fent obres de millora i s’hi coneix. Això sí, les que no estan reparades es carreguen els neumàtics i les esquenes en 90 minuts, dels sotracs que hi ha. I tan bon punt se surt de l’asfalt, sovint cal tapar-se la boca i el nas amb alguna tela per poder respirar.

Per les grans distàncies hi ha autobusos de línia (els citi hoppa) i per qualsevol altra mena de distància hi ha els matatu.

Un citi hoppa per una avinguda de Nairobi, probablement; llicència de Rob, orangejack @ Flickr
Llicència CC de Rob, orangejack @ Flickr

Els matatu són un gran invent: com deia algú, a Kenya cada cruïlla és una parada de bus.

El matatu és una furgoneta de 14 places amb una ruta pública. Però apart d’això, el preu i les parades són aproximats. Un mzungu segur que paga més que un africà. D’un temps ençà, el govern ha prohibit que els matatu ocupin més places de les permeses i això ha reduït els accidents de forma considerable.

Això és el que ja no es pot fer... Llicència CC de Boyznberry / Adele Boooyzen @ Flickr
Llicència CC de Boyznberry / Adele Boooyzen @ Flickr

Per agafar el matatu cal fer com si fos un taxi: un lleu gest amb la mà, o l’acció d’aturar-se, ja indiquen la voluntat d’agafar-lo, amb l’avantatge que el mateix “taxista” t’avisa d’un toc de botzina quan passa, per si un cas.

Algú cap a Gavà? Llicència CC de Martin Sharman / Kalense Kid @ Flickr
Llicència CC de Martin Sharman / Kalense Kid @ Flickr

A més del conductor, el matatu porta un ajudant que obre i tanca la porta, controla els passatgers i cobra. Quan un vol baixar, avisa o pica al sostre, i au, al primer punt de la cuneta que es pot (segons el seu paràmetre del que és “poder”, és clar) el matatu el deixa anar.

A més, els matatu amb freqüència estan tunejats i és tota una recerca sociològica veure on té el cor el seu propietari.