La mort

Avui és Divendres Sant, un dia associat a la mort de Crist per tots els qui provenim de països de tradició cristiana.

La relació amb la mort i la malaltia és potser una de les diferències més grans entre nosaltres, “els occidentals” (com ens anomenaven alguna vegada), i els africans. Allà la malaltia i la mort estan incloses al procés de la vida. Aquí, la malaltia és una mena d’ofensa als nostres drets individuals (sovint la reacció davant la malaltia és sorprendre’s o empipar-se, a més d’espantar-se) i la mort ha desaparegut de l’horitzó vital diari, com si no anés mai per nosaltres.

Allà no. És la relació natural tant amb la naturalesa com amb la pròpia naturalesa humana (valgui’n les redundàncies). I se’n pot aprendre molt, d’això que aquí hem convertit en una relació artificial amb el món i amb nosaltres mateixos.

Per exemple:

a) Per molt que costi d’entendre, els pares no sempre donen prioritat a dur els seus fills al metge: si després saben que no podran seguir el tractament, o que no el podran alimentar bé, es resignen.

b) A Europa, explicava fa poc una metge congolenya que s’està especialitzant aquí en epidemiologia, la relació amb la malaltia i la mort fa que els metges no prenguin decisions ràpides i valentes, sinó que esperen a decidir recolzats per altres opinions, eviten decisions arriscades si no hi ha una protecció legal, etc. De manera que s’endarrereixen els diagnòstics i els tractaments, en perjudici dels mateixos pacients, a la llarga.

c) A Kenya amb prou feines vam veure gent gran. I la que ho semblava no ho era pas tant.

d) Les malalties “estrella” per a nosaltres ens fan oblidar sovint de què mor realment la gent. Pot haver-hi grans campanyes per aconseguir recursos en la lluita contra la sida, per exemple, però sovint hi ha causes de mort més fàcils d’evitar o tractar. I els malalts de sida acaben morint per infeccions causades per motius més prosaics. Entre els nens menors de 5 anys, per exemple, les causes de mort van ser, entre el 2000 i el 2003, neonatals (24%), pneumònia (20%), diarrees (16%), HIV/AIDS (15%), malària (14%), xarampió(3%), lesions (3%), sense especificar (5%). La font, les estadístiques de la OMS per Kenya.

e) Aquí vivim a vegades com si no haguéssim de morir. Potser va bé avui recordar una frase de Sant Josepmaria, l’impulsor de Kianda i en qui s’inspiren les de Kimlea: el primer punt del seu llibre més conegut, Camí, és especialment rellevant en l’entorn actual de Limuru:

“Que la teva vida no sigui una vida estèril. —Sigues útil. —Deixa rastre. —Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor.

Esborra, amb la teva vida d’apòstol, el senyal llefiscós i brut que deixaren els sembradors impurs de l’odi. —I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dins el cor.”

Anuncis

És segura Kenya?

L’estiu del 2007 Kenya era segura… amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l’atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l’escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat (“atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics…”).

Però el que més ens costava d’entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l’entorn i el somriure cordial de la gent!

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l’altra havia tornat sola de Gatina… es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L’única blanca de Kimlea, la directora del catering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi s’emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d’avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d’una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d’homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l’ocasió…