Sambaza!

Al post anterior es feia referència a SafariCom. Aquesta companyia de telefonia mòbil ens va acompanyar durant tota la nostra estada a Kenya. Per començar, camí de Kimlea, a la sortida de Nairobi.

No era exactament aquest cam�, però la vista era similar

Els cartells que vèiem eren com aquests. Foto (C) de reppuli a Flickr.

Ja ens sabíem de memòria la seva oferta:

Les tarifes de SafariComSaasaTaifaI amb cert humor

I la tarja que vam comprar per al mòbil que portàvem per deixar a Kimlea era de SafariCom. Fins i tot vam practicar el Sambaza: enviar saldo d’un mòbil a l’altre. A Movistar va arribar més tard…

Però més enllà de l’enyor, val a dir que vam trobar la telefonia mòbil molt extesa.

Un altre exemple de botia de SafariCom
A qualsevol botiga de la vora de la carretera hi havia algun cartell de SafariCom (a vegades també de la competència, Celtel, que és vermella i té com a punt fort la connexió de diversos països africans). A la foto següent hi podeu distingir un cartell verd, al fons a la dreta de la vaca. No, no anuncia cervesa.

 

En un poble perdut...

En un país on les comunicacions són encara força precàries (vegeu els posts que parlen de transport), les infraestructures molt dèbils (a molts llocs no hi ha canalització d’aigua ni corrent elèctrica) i el telèfon fixe amb limitacions (a Kimlea hi havia una línia, que era la que es feia servir també per la connexió a Internet… a canvi de quedar-se sense telèfon, és clar), per no parlar de la migració interior, tothom té mòbil. De fet, les cues a la botiga de SafariCom al Sarit Centre de Nairobi, per exemple, semblaven les de l’oficina per renovar el DNI.

Fent cua al Costumer Centre a Sarit...
Anuncis

Recollint te a Kenya

Avui hem trobat un vídeo amb testimonis de treballadors de les plantacions.

Podria ser de la zona de Limuru… Però allà no vam veure pas tants homes treballant!

Està penjat a youtube i sembla ser un fragment d’un documental. Us pot ajudar a fer-vos càrrec de com és la vida allà.

Si feu clic a l’etiqueta “plantacions de te” podeu trobar altres posts on expliquem millor la situació.

Wairimu, de la Kimlea Clinic

La cap del dispensari de Kimlea es diu Theresa Wairimu Njuguna (Wairimu és una mena de sobrenom força corrent entre les dones kikuyus). Ha estat un parell de vegades a Navarra fent cursos d’especialització. Remenant per Internet, aquí hi ha una entrevista on explica breument la tasca de la clínica. Parla de les malalties més habituals:

En niños, principalmente son malnutrición, disentería, neumonía y malaria. En adultos: sida, hipertensión y diabetes. En ambos casos, tanto en niños como en adultos, también tuberculosis.

I també de la seva feina:

Trabajamos una administrativa, una enfermera, un farmacéutico y su ayudante y un recepcionista. El doctor viene una vez a la semana, pero para ello hay que pagarle. Tampoco tenemos laboratorio, por lo que los análisis también se deben pagar. En casos urgentes, enviamos a los pacientes al hospital. El problema es que muchos no tienen recursos.

Quan nosaltres vam ser-hi, hi havia, efectivament, ella, que era la cap; la Virginia, la farmacèutica; l’Anna, que era recepcionista i administrativa; i una infermera. A qui no vam arribar a veure mai va ser al metge: no va pujar cap dels dies que li tocava.

Plantacions en crisi

Per molt que vulguem, no podem prescindir del que està passant a Kenya.

Una notícia recent publicada per la UN Office for the Coordination of Humanitarian Affairs explica com la situació actual ha afectat les plantacions dels voltants de Limuru, on és Kimlea.

Blow to horticultureThe horticultural industry, which is a major employer, has also been hard hit. “There is fear all over with vehicles being burnt. Most of our clients are also not placing orders for our products,” Gerrison Wachira, a grader with the horticultural farmers and exporters’ organisation, said.
“We rely on produce coming in from some of the worst-affected areas, such as Eldoret, for passion fruits,” Wachira said.
He said the organisation, which had already laid off casual workers, had been on the verge of closing. “We are going to ship our produce for the first time this month next week,” he said.
The organisation normally ships its produce three times a month and employs at least 80 casual workers who earn 300 shillings ($4) per day. Other horticultural organisations employ hundreds of casual workers.
“Most firms have reduced their manpower,” he said.
The organisation, which mainly relies on road transport by night, has been hit by the insecurity, with most stakeholders considering using local airports, which are more expensive, to transport their produce.
“The government should ensure that there is security for everyone,” Wachira said. “The leaders should talk together and preach peace; they are the ones who have not communicated with the people.”
According to the Secretary General of the Kenyan chapter of the Central Organisation of Trade Unions (COTU), Francis Atwoli, the crisis will have hit the broader economy.
Already, at least 60,000 people lost their jobs in tea farms in Kericho, 20,000 in Nandi hills, and 10,000 in Limuru, Atwoli said. Another 40,000 workers were let go in Naivasha, with the government providing security in the horticultural farms in the area, he said. Hundreds more had lost jobs within commerce, in banks and supermarkets, for example, after finding it unsafe to continue working in some areas, he said.
At least 400,000 people are expected to lose their jobs if the crisis continues, with a knock-on effect in neighbouring, landlocked Uganda, which relies heavily on Kenya’s transport network for its imports.
Some industries in the country were not functioning as they should, with employees being laid off, Uganda’s deputy prime minister, Eriya Kategaya, said on local television on 30 January. “Factories are being forced to retrench workers,” Kategaya said.

Blancs rics, negres pobres?

Fa uns dies, una crònica de l’agència EFE que van publicar diversos diaris parlava del barri de Westlands, a Nairobi, en els següents termes:

El barrio de Westlands es un islote de paz, un oasis en medio del desierto. Esta zona elegante de Nairobi presenta una imagen que representa el polo opuesto a lo que se ve y se vive en la barriada popular de Kibera.
Westlands es un barrio eminentemente blanco y rezuma dinero por todos los costados. Las mansiones de estilo colonial compiten en grandeza y originalidad. Todas poseen grandes medidas de seguridad, desde alambradas electrificadas hasta guardias armados las veinticuatro horas del día.
La zona hace olvidar que a tan sólo diez minutos está el segundo arrabal más pobre de África, Kibera, donde se han registrado unos enfrentamientos muy duros entre partidarios del líder opositor Raila Odinga y las fuerzas de seguridad, tras el recuento dudoso de las pasadas elecciones generales.
En Westlands están ubicados los mejores centros comerciales de la ciudad. Hay dinero, comida y, hasta hace unos días, buen humor y alegría de vivir en la opulencia. Ahora los residentes del barrio tienen miedo.
En las últimas 72 horas los blancos kenianos de Westlands han acumulado alimentos en las despensas, incrementado la seguridad de sus casas y reservado billetes de avión abiertos por si necesitan evacuar la zona con la máxima urgencia.

No és que això no sigui cert, que el periodista que ho escriu se suposa que és allà i ho ha comprovat. El problema és que pot fer la impressió que els rics i explotadors (no ho diu, però és el missatge que li arriba a l’europeu amb la consciència tocada) són els blancs i les víctimes els negres. I això sí que no és tota la veritat.

Als voltants de Kimlea, molts dels propietaris són negres, kenyans. Quan els britànics van començar a marxar, abans de la independència, van vendre les seves propietats a la gent del país. Els propietaris de las plantacions de te que permeten unes condicions tan dures pels treballadors són per tant negres com ells, africans com ells. És més, probablement són kikuyus com ells.

Westlands ve de camí per anar a Kimlea, sobretot si s’hi va en direcció a Limuru, no via Kiambu. I la veritat és que hi vam fer vida: vam anar a canviar els euros i a comprar a la farmàcia i al súper al mall de més importància de l’Àfrica oriental (si és cert el que diu Wikipedia), Sarit Centre, tot just arribar; vam anar a l’església de Consolata; vam dormir el primer cap de setmana a Kianda Residence, dins de Kianda School, una altra iniciativa de Kianda Foundation… I els escassos blancs que vam veure tenien més pinta de turistes que nosaltres.

A Westlands probablement hi siguin en una proporció més elevada per la senzilla raó que la Nairobi de fa 60 anys estava dividida en barris segons les races. Hi ha la majoria d’ambaixades, edificis de l’ONU, les esglésies que van construir els qui venien a atendre pastoralment els europeus… Però no és ni molt menys una impressió d’una mena d’apatheid, on els blancs es concentren i els negres només són criats, com si encara fóssim a l’època de Out of Africa

Per cert, al Village Market, un altre mall encara més occidental i de qualitat ja a les afores, hi havia una botiga de Mango…

Una de les entrades al Village Market

Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba

NOTA: Aquest post és de la superjelenn, però l’atribució es va perdre en la migració de blogspot a wordpress…

Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.

Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.

Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. “Simplemente se han ido” –nos repiten-, “a Nairobi, a Tigoni…”, donde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.

Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen

Es difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.

Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.

En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. “Así podré ayudar a mi madre con los pequeños” -me decía-.

Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.

La caseta i l’hortet

El xòfer de l’autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç.
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d’on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins… Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase… Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d’en Patrick se’n pot anar sencer a l’educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s’emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans…
Com en Patrick, n’hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l’hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se’n va amb l’aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.

Bananes

(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)