És segura Kenya?

L’estiu del 2007 Kenya era segura… amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l’atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l’escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat (“atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics…”).

Però el que més ens costava d’entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l’entorn i el somriure cordial de la gent!

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l’altra havia tornat sola de Gatina… es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L’única blanca de Kimlea, la directora del catering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi s’emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d’avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d’una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d’homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l’ocasió…

Anuncis

Kenya al 2008…

Bé, aquest post és fonamentalment per aclarir l’anterior. En pocs dies sembla que tot està empitjorant: com si haguessin sortit a la superfície molts dels problemes amagats de Kenya, problemes que semblava que es podien anar resolent sense la violència d’altres estats africans. Com que a més la premsa té dificultats per fer la seva feina, és difícil de saber què està passant exactament. La nostra gent coneguda no ha donat senyals de vida després de desitjar-nos bon Nadal.

La nostra experiència de l’estiu feia preveure poc aquesta situació. Sí que es va parlar de les eleccions, però potser ningú no s’esperava aquests resultats directes i indirectes.

Algunes pinzellades del que vam aprendre, però, ara tenen més sentit. Només enumerades, amb la intenció de parlar-ne més endavant:
– La preocupació per la nostra seguretat.
– Els slums i els desplaçaments del món rural a l’urbà (podeu veure Kibera al sud de Nairobi, l’equivalent al barri de chabolas més gran d’Àfrica, en aquest mapa de Nairobi).
– L’homilia de l’últim diumenge a la catedral de Nairobi (coneguda com la Basilica), sobre els criteris d’un cristià a l’hora d’anar a votar.
– La importància de crear espais interracials i intertribals, dels quals Kianda Foundation (l’entitat que suporta Kimlea) i Strathmore School (d’on va sortir Strathmore College, posteriorment Strathmore University) van ser pioners a l’àfrica de l’Est. Ambdues estaven impulsades per gent de l’Opus Dei (cosa que pot ser que sorprengui algú…), animada pel seu fundador, sant Josepmaria Escrivà.

Esperem que en pocs dies la situació es suavitzi. La veritat és que els matxets, vistos de prop, imposen.