Ara fa un any

Ara fa un any, Kenya acabava de tenir eleccions i es trobava en plena fase de violència. A començaments de gener els desplaçats interns (IDP) s’havien instal·lat a Limuru i a Tigoni, on hi havia un parells de camps.

Podeu veure’n una sèrie de fotos aquí (Limuru) i aquí (Tigoni).

Camp de desplaçats de Tigoni

Camp de desplaçats de Tigoni

Anuncis

Fotos dels camps de desplaçats

A Picasa hi ha un àlbum d’un dels camps de desplaçats, possiblement el que hi ha a la policia de Tigoni.

També hi ha una sèrie de fotos de camps diversos, que permeten fer-se càrrec de com és la situació, aquí.

Algunes persones van tenir temps d’endur-se les coses… La foto és de Teseum a Flickr:

Notícies de Kimlea

Escriuen des de Kimlea sobre la situació en aquella zona de Kenya, a la qual hem fet referència en diversos posts. A més de moltes notícies sobre la Clínica, Maramba i Gatina, que ja explicarem, la Frankie diu:

Although there were skirmishes in Limuru and Tigoni, they did not reach us, thanks be to God. The people in Maramba and Gatina are okay. There is no problem in the plantations now but in some of them the people who were not Kikuyus have been sent away to their ancestral homes.

In Kimlea we have not been affected at all but there are several students whose families were affected and some are living in the displacement camps in a miserable situation. We are studying ways of helping them even if only with food, clothing and medicine. We have been going with groups of our students to visit those in the displacement camp in Limuru (about 1000 families) and the situation is pathetic. It makes me cry and I feel helpless to solve a problem of such magnitude.

Kianda Foundation is currently working on a plan to train the young girls and mothers from these camps in Kimlea until they are settled elsewhere.

És moment d’aconseguir encara més recursos! Recordem a tothom que hi ha una festa divendres vinent amb aquesta finalitat…

Entre poc i massa: el dilema dels medicaments a Àfrica

Entre el grup de gent que vam anar a Kimlea, hi havia un bon equip de farmàcia. I el treball amb la farmàcia de Kimlea Clinic va ser un dels més interessants dels nostres projectes. Amb sorpreses.

Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?

Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:


(foto de la superjelenn)

Primer:

Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.

El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.

En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.

Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.

Segon:

Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.

A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.

(foto de la superjelenn)

Tercer:

I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.

Quan vam arribar a Kimlea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.

Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.

Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.

Desplaçats a Tigoni

Sembla que a l’estació de policia de Tigoni s’hi va amuntegant gent. la CNN ho explica així:

Just Wednesday, Mwangi said, 6,000 people converged on an internally displaced persons camp on the very day it opened, in the town of Limuru, in central Kenya.

That camp is one of roughly 300 internally displaced camps in Kenya, which has long sheltered hundreds of thousands of refugees from other nations in sprawling refugee camps but has erected such camps for uprooted Kenyans only after natural disasters, Mwangi said.

“We’ve never known internally displaced camps like this,” he said.

Però la premsa kenyana diu clarament:

In Limuru, 6,000 displaced people were camping at the Tigoni police station, up from only 45 on Friday last week.


Un policia vigilant un camp de refugiats prop de Limuru (EFE)

Intentarem tenir notícies noves de les de Kimlea.

És segura Kenya?

L’estiu del 2007 Kenya era segura… amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l’atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l’escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat (“atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics…”).

Però el que més ens costava d’entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l’entorn i el somriure cordial de la gent!

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l’altra havia tornat sola de Gatina… es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L’única blanca de Kimlea, la directora del catering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi s’emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d’avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d’una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d’homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l’ocasió…

Kimlea més enllà de la seva web

Com podeu veure, a la web de Kimlea s’expliquen la seva història, el programa de formació del centre, els programes que duen a terme fora de l’escola i els projectes immediats. Part de la informació no està actualitzada; de fet, alguns dels projectes ja són realitat, com el dispensari mèdic.

Kimlea està en un terreny que va donar una família fa anys; el matrimoni es deien Kim i Lea i d’aquí, posteriorment, va venir el nom de l’escola. La finca té dues entrades: una és per Tigoni Study Center, un centre de conferències i convencions; l’altra entrada corresponia al que és el servei de catering de Tigoni. L’any 1992, veient les necessitats de la zona, va començar a funcionar l’escola Kimlea. Del pavelló inicial es va passar a un edifici nou. Ara fa un parell d’anys, després d’un bon temps de tenir un dispensari provisional atès per estudiants de Medicina, just al costat de l’entrada es va construir un dispensari de planta. Petit, però modern, finançat per una fundació de Navarra, a més de servir de dispensari té un segon pis amb habitacions que poden fer-se servir com a aules o dormitoris. Allí és on vam estar nosaltres, en unes condicions esplèndides (llits, banys nets i aigua calenta!).

el dispensari i, al segon pis, les nostres habitacions

(foto copyright de la superjelenn)