Recollint te a Kenya

Avui hem trobat un vídeo amb testimonis de treballadors de les plantacions.

Podria ser de la zona de Limuru… Però allà no vam veure pas tants homes treballant!

Està penjat a youtube i sembla ser un fragment d’un documental. Us pot ajudar a fer-vos càrrec de com és la vida allà.

Si feu clic a l’etiqueta “plantacions de te” podeu trobar altres posts on expliquem millor la situació.

És segura Kenya?

L’estiu del 2007 Kenya era segura… amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l’atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l’escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat (“atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics…”).

Però el que més ens costava d’entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l’entorn i el somriure cordial de la gent!

Algunes imatges de Tigoni a Webshots

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l’altra havia tornat sola de Gatina… es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L’única blanca de Kimlea, la directora del catering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi s’emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d’avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d’una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d’homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l’ocasió…

Promoció de la dona, promoció de tots

A la web de Kimlea s’hi poden llegir algunes històries d’alumnes.

El cas de la Grace, que s’hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans… A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d’una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d’un individu respecte a la societat o a d’altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable…

Grace Wanjiku (age 24) is currently working at the Cafeteria of Strathmore University. She graduated from Kimlea in 1998 and got her current job immediately after training.

Wanjiku has 3 brothers and 2 sisters. When they were growing up, her father abandoned the family leaving her mother the sole bread winner. She was a tea picker in Maramba Tea Estate where they were paid KShs.2/- per kg of tea leaves picked. On a good day during the peak season, she would pick 50 kgs but during the off-peak season, she sometimes picked only 5 kgs. This income had to cater for food, clothing, fuel and education for the family. In spite of all the hardships, Wanjiku’s mother managed to educate her children up to Standard 8 and the first born boy up to Form IV. By the time Wanjiku finished Standard 8, the situation had become too hard for her mother to pay secondary education for her. She then decided to come for training in Kimlea with the aim of helping her mother fend for the family and perhaps educate her younger brothers and sisters better than herself. She successfully completed the course and got a job with Strathmore University Catering Department.

As soon as she started working, Wanjiku decided to divide her monthly salary into 3 portions: one third to cater for her family’s household needs, another third to pay for secondary education for her brother who finished Standard 8 one year after her. She then opened a savings account where she deposits the third portion of her salary with which she hopes to start a business of her own in the future.

Her brother has now completed Form IV thanks to Wanjiku’s support.

Besides paying school fees for her brother, Wanjiku also used some of her savings to rent a room in Limuru Town for her mother who has now moved out of the Tea Estate. Wanjiku had a kiosk built next to her mother’s house in Limuru Town so that she could sell vegetables of all kinds for her living. With the kiosk, her mother earns more than twice the amount she earned as a tea picker, besides living in much better conditions.

To top it all, Wanjiku enrolled for evening classes and sat O level exams as a private candidate last year. She has all along wanted to raise her level of education and it was a great day for her when she learnt that she had passed. It was taxing to go to class from 5.30 to 7.00 pm after a hard day’s work, but she was determined to continue her studies. She is currently trying to buy a piece of land for her mother and build her a permanent house. She plans to get married when this is done.

Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba

NOTA: Aquest post és de la superjelenn, però l’atribució es va perdre en la migració de blogspot a wordpress…

Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.

Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.

Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. “Simplemente se han ido” –nos repiten-, “a Nairobi, a Tigoni…”, donde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.

Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen

Es difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.

Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.

En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. “Así podré ayudar a mi madre con los pequeños” -me decía-.

Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.