Fotos dels camps de desplaçats

A Picasa hi ha un àlbum d’un dels camps de desplaçats, possiblement el que hi ha a la policia de Tigoni.

També hi ha una sèrie de fotos de camps diversos, que permeten fer-se càrrec de com és la situació, aquí.

Algunes persones van tenir temps d’endur-se les coses… La foto és de Teseum a Flickr:

Anuncis

És segura Kenya?

L’estiu del 2007 Kenya era segura… amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l’atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l’escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat (“atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics…”).

Però el que més ens costava d’entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l’entorn i el somriure cordial de la gent!

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l’altra havia tornat sola de Gatina… es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L’única blanca de Kimlea, la directora del catering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi s’emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d’avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d’una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d’homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l’ocasió…

Policia a Kenya

Mentre vam ser a Nairobi, vam passar al costat de la seu de la Policia. Allà, si t’agafen en alguna infracció passes la nit a comissaria segur. Si més no, si ets kenyà.

Poques trobades personals vam tenir amb ells, però. Ens van avisar que des de feia poc temps és prohibit fumar… a l’aire lliure! Qui volia fumar havia de trobar algun edifici on fer-ho.

Un altre tema del qual sempre t’avisen a qualsevol material informatiu sobre Kenya és que està prohibit de fotografiar edificis oficials. De fet, en alguns casos vam veure els avisos a les façanes dels edificis.

Vam creuar-nos amb força controls de carretera, això sí, tot i que en cap moment van parar els nostres matatus o autocars. L’única experiència d’aquesta mena va ser quan el xofer de Kimlea va portar algunes a Nairobi en un cotxe petit, en comptes de fer servir el bus escolar. Van fer-lo aturar i li van demanar la documentació al xofer: sembla que hi ha qui es dedica al transport de viatgers sense tenir els permisos oportuns o la llicència de taxi. Potser per això també molts cotxes duen pintat a la carrosseria el nom de la institució a la qual pertanyen.

L’altre servei de seguretat que la majoria de gent que ha estat a Kenya deu conèixer de primera mà és el del Kenya Wildlife Service, que controla els parcs nacionals i les reserves.

A la tardor van aparèixer algunes notícies sobre policies que havien detingut il·legalment i assassinat menors. En general, però, val el que s’explica a Kenyalogy:

La policía de Kenya es extremadamente amable y solícita con los extranjeros. Esto responde a la importancia estratégica que para el gobierno tiene el turismo y los ingresos que éste genera. Por supuesto, en todo cocido hay algún garbanzo negro y la corrupción es un problema grave y endémico en Kenya, pero los casos descubiertos son atajados rápidamente. No hace mucho, la policía desarticuló una banda de atracadores integrada por policías corruptos, los llamados Alfa Romeo, una unidad de élite destinada precisamente a la prevención e investigación de estos delitos.

Lo mismo se aplica a los rangers del Kenya Wildlife Service. Estos hombres y mujeres desempeñan una labor esencial en la conservación de la naturaleza, con sueldos míseros y combatiendo el furtivismo sin apenas recursos ni armas. Aparte de la triste anécdota de los rangers de Samburu, su comportamiento es siempre ejemplar, no te dejes engañar por su aspecto a veces serio, en muchos casos es el carácter de su origen maasai.

En muchos establecimientos y recintos privados verás guardias de seguridad, los askaris. No son policías, pertenecen a cuerpos de seguridad privados. Por tanto, en principio no ofrecen la misma confianza, sirven a su señor pero no esperes su ayuda si la necesitas.

No només disturbis a Nairobi

Les fotografies de violència a Kenya són fàcils de veure. No ho és tant veure com està Nairobi, tal com publiquen a la BBC:

Jocs i joguines

A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d’En Joan petit quan balla que va ser un èxit.

Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.

Foto copyright de la Begoña

No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuïció de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d’escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara “I’m a girl, and I’m sixteen…”. Potser algú se’n recorda millor.

Foto copyright de la Begoña

Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s’inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d’aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d’un bidó de plàstic:

Foto copyright de la Jelenn

Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment… la pilota!

Foto copyright de la Begoña

També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d’hora, mentre que l’enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l’alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu

Algunes fotos de Gatina

La panoràmica general està presa des del camí que baixa de Gatina poble.

(foto (c) de la superjelenn)

Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.

Des de prop, l’escola és així:

(foto (c) de la superjelenn)

L’escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l’any anterior van encalar i pintar l’interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les latrines. Ja en parlarem un altre dia…

Breu informació sobre el projecte

Si aneu a aquest enllaç de la web de la Fundació Montblanc, hi podeu trobar un minireportatge gràfic del que vam fer aquest estiu.