Recollint te a Kenya

Avui hem trobat un vídeo amb testimonis de treballadors de les plantacions.

Podria ser de la zona de Limuru… Però allà no vam veure pas tants homes treballant!

Està penjat a youtube i sembla ser un fragment d’un documental. Us pot ajudar a fer-vos càrrec de com és la vida allà.

Si feu clic a l’etiqueta “plantacions de te” podeu trobar altres posts on expliquem millor la situació.

Blancs rics, negres pobres?

Fa uns dies, una crònica de l’agència EFE que van publicar diversos diaris parlava del barri de Westlands, a Nairobi, en els següents termes:

El barrio de Westlands es un islote de paz, un oasis en medio del desierto. Esta zona elegante de Nairobi presenta una imagen que representa el polo opuesto a lo que se ve y se vive en la barriada popular de Kibera.
Westlands es un barrio eminentemente blanco y rezuma dinero por todos los costados. Las mansiones de estilo colonial compiten en grandeza y originalidad. Todas poseen grandes medidas de seguridad, desde alambradas electrificadas hasta guardias armados las veinticuatro horas del día.
La zona hace olvidar que a tan sólo diez minutos está el segundo arrabal más pobre de África, Kibera, donde se han registrado unos enfrentamientos muy duros entre partidarios del líder opositor Raila Odinga y las fuerzas de seguridad, tras el recuento dudoso de las pasadas elecciones generales.
En Westlands están ubicados los mejores centros comerciales de la ciudad. Hay dinero, comida y, hasta hace unos días, buen humor y alegría de vivir en la opulencia. Ahora los residentes del barrio tienen miedo.
En las últimas 72 horas los blancos kenianos de Westlands han acumulado alimentos en las despensas, incrementado la seguridad de sus casas y reservado billetes de avión abiertos por si necesitan evacuar la zona con la máxima urgencia.

No és que això no sigui cert, que el periodista que ho escriu se suposa que és allà i ho ha comprovat. El problema és que pot fer la impressió que els rics i explotadors (no ho diu, però és el missatge que li arriba a l’europeu amb la consciència tocada) són els blancs i les víctimes els negres. I això sí que no és tota la veritat.

Als voltants de Kimlea, molts dels propietaris són negres, kenyans. Quan els britànics van començar a marxar, abans de la independència, van vendre les seves propietats a la gent del país. Els propietaris de las plantacions de te que permeten unes condicions tan dures pels treballadors són per tant negres com ells, africans com ells. És més, probablement són kikuyus com ells.

Westlands ve de camí per anar a Kimlea, sobretot si s’hi va en direcció a Limuru, no via Kiambu. I la veritat és que hi vam fer vida: vam anar a canviar els euros i a comprar a la farmàcia i al súper al mall de més importància de l’Àfrica oriental (si és cert el que diu Wikipedia), Sarit Centre, tot just arribar; vam anar a l’església de Consolata; vam dormir el primer cap de setmana a Kianda Residence, dins de Kianda School, una altra iniciativa de Kianda Foundation… I els escassos blancs que vam veure tenien més pinta de turistes que nosaltres.

A Westlands probablement hi siguin en una proporció més elevada per la senzilla raó que la Nairobi de fa 60 anys estava dividida en barris segons les races. Hi ha la majoria d’ambaixades, edificis de l’ONU, les esglésies que van construir els qui venien a atendre pastoralment els europeus… Però no és ni molt menys una impressió d’una mena d’apatheid, on els blancs es concentren i els negres només són criats, com si encara fóssim a l’època de Out of Africa…

Per cert, al Village Market, un altre mall encara més occidental i de qualitat ja a les afores, hi havia una botiga de Mango…

Una de les entrades al Village Market

La caseta i l’hortet

El xòfer de l’autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç.
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d’on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins… Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase… Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d’en Patrick se’n pot anar sencer a l’educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s’emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans…
Com en Patrick, n’hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l’hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se’n va amb l’aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.

(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)